Tendim a pensar que vivim immersos en un sistema lineal, estable, previsible. Per a això, l'ésser humà desenvolupa eines tecnològiques i models predictius i plans per a avançar-se als esdeveniments, per a generar un marc de seguretat sobre el qual actuar. Res més lluny de la realitat que ens està tocant viure.

Els últims anys han trencat tots els esquemes i totes les previsions de governs, ciutadans i, per descomptat, empreses.

La pandèmia primer, i ara la guerra a Ucraïna, han posat en escac un model globalitzat basat en la segmentació de processos productius, que des de la seva edat d'or allà pels anys 90 ha entrat en declivi i ara necessita ser reformulat.

El consum desmesurat, l'utilitzar i tirar, el viure pensant que els recursos són il·limitats es va demostrar ja fa temps absolutament insostenible. De fet, el canvi és que ara sí que som conscients d'això.

És necessari recuperar aquest model que van aixecar les generacions nascudes en els anys 50 i 60? Aquelles que treballaven en fàbriques dels seus municipis de residència i que produïen béns “per a tota la vida”?

TORNADA A ALLÒ LOCAL

L'augment del cost laboral en alguns països que concentren la fabricació de béns, el creixent cost de l'energia i, arran de la pandèmia, la dificultat per a poder accedir a materials, l'increment desmesurat dels costos en la logística marítima (que concentra el 80% dels transports internacionals) i ara, amb la guerra, la interrupció de la Ruta de la Seda, han fet desaparèixer la motivació principal del model globalitzat: l'optimització de costos. Fabricar fora ha deixat de ser rendible en molts casos, però sobretot, fiable.

L'enorme sensació d'inestabilitat i incertesa sostinguda en el temps ha provocat que moltes empreses s'hagin plantejant relocalitzar totalment o parcialment la seva producció a zones de confiança, més pròximes, buscant models més resilients.

Però això no és res nou. Veníem d'allí ja fa dècades i, per tant, alguns models empresarials ja van néixer sota aquesta premissa estratègica: fabricar localment i controlar o integrar tota la cadena de valor.

Aquest és el cas de dues empreses del Clúster Disseny que compten en el seu haver amb més de 40 anys d'història cadascuna: Crevin i RS Barcelona.

No és casualitat que ambdues siguin empreses familiars. Amb cada canvi generacional han sabut evolucionar i adaptar les seves estratègies a cada canvi produït en el mercat, però també traslladar el testimoni d'una especialització vinculada al procés industrial.

Crevin, liderada ara per la seva tercera generació, compta amb un model totalment integral, assumint de manera interna des de les seves instal·lacions locals a Terrassa el desenvolupament de producte, la fabricació, els acabats i els tintats. El seu posicionament estratègic es basa en una cuidada selecció de teixits basats en la durabilitat, tant pels seus materials com també pels seus dissenys atemporals.

• 

• 

RS Barcelona, per part seva, produeix a la seva fàbrica de Viladecans futbolins, billars i altres productes pensats per a la llar sota el concepte del “intense living”. El seu expertise treballant de forma gairebé artesanal el metall juntament amb processos de producció industrials i la seva aposta estratègica pel disseny de peces tan singulars els ha portat a exportar prop del 95% dels seus productes.

• 

PER A TOTA LA VIDA

El passat dia 30 de març, la Comissió Europea va publicar un Paquet de Propostes del Pacte Verd Europeu amb l'objectiu de fer dels productes sostenibles la norma.

La pressió del consumidor, per tant, troba reflex en les normatives reguladores imposades pels estats. Està encara per veure quina forma adoptarà aquest canvi legislatiu, però sens dubte propiciarà un canvi d'escenari que afectarà tant a empreses fabricants com a dissenyadors.

Una de les seves propostes és el Reglament sobre Ecodisseny de productes sostenibles, que estableix nous requisits de disseny obligatoris per a fer que els productes siguin, entre altres aspectes, més duradors, reutilitzables, actualitzables i reparables.

I és que moltes vegades es tendeix a buscar un canvi en la materialitat d'un producte per a fer-lo visiblement sostenible de cara a l'usuari i, no obstant això, els conceptes de durabilitat, inclosa la reutilització o la reparabilitat, són aspectes previs a aquesta consideració. Són l'essència de la sostenibilitat.

Els futbolins i billars de RS Barcelona afegeixen a aquest concepte el de la versatilitat, podent actualitzar-los al moment vital del consumidor. Unes peces molt singulars que gràcies al seu disseny atemporal les fa perdurar en el temps, gairebé convertint-los en objectes que seran traspassats molt probablement de generació en generació.

• 

• 

El mateix ocorre amb els clàssics reeditats per Mobles 114, la consolidada editora de mobiliari contemporani que compta amb gairebé 50 anys d'experiència i diversos reconeixements, entre ells el Premi Nacional de Disseny.

Amb tota la seva cadena de valor localitzada a la província de Barcelona, editen gran part dels seus productes basant-se en models d'ecodisseny.

Defensors de la sobrietat com a principi bàsic de la durabilitat dels dissenys que editen, fugint d'estridències i tendències efímeres, aposten per la reedició dels seus mobles i objectes que formen part de la seva col·lecció Classic. Des de la profunda admiració pels seus autors i des del rigor i el respecte que produeix transmetre valors culturals que formen part del patrimoni cultural de la humanitat rescaten mobles de l'oblit o de les col·leccions dels museus amb el propòsit de portar-los al mercat, convertint-los en objectes de gran valor i llegat per als seus usuaris.

• 

• 

EL FUTUR DE L'HERÈNCIA INDUSTRIAL I ARTESANAL

La capacitat industrial i artesanal, no només catalanes sinó europees, han patit en les últimes dècades una fugida de capacitats, en pro de la industrialització i segmentació i deslocalització de la producció dins del context globalitzat.

Comptem encara amb un teixit de professionals especialitzats, però és clau que aquest trobi relleu en les noves generacions. Encara que poc incentivades pel marc formatiu vigent, aquestes estan trobant referents gràcies a l'abast de les xarxes socials que combinen l'accés al propi procés artesanal i creatiu amb el protagonisme i visibilitat dels creatius artesans darrere d'aquests. Alguns, a més, experimenten afegint una capa de tecnologia que redefineix el propi concepte artesanal generant noves narratives.

Algunes empreses del col·lectiu han sabut acostar-se, recuperar i aplicar aquest talent expert d'artesans catalans en el disseny i producció dels seus dissenys.

És el cas de BAG Disseny STUDIO amb la seva editora Livingthings, que produeix objectes de manera local com a condició indispensable i col·labora amb artesans de la província de Girona.

Muny és un exemple de la seva feina en la cerca de l'optimització de recursos de l'àmbit local. Aquest tamboret està format per fusta de pi i materials que provenen dels residus, com el polièster, que sota la seva nova aparença una vegada reciclat és teixit a mà per artesans locals, millorant la percepció del material original a través de la tradició d'una forma eficient i innovadora. A més, recupera una peça de mobiliari tradicional, com és el tamboret de munyir, i el recontextualitza per a trobar el seu lloc en habitatges i espais públics, com per exemple el museu de Terracotta.

• 

• 

Un altre membre del Clúster Disseny que aposta per recuperar la tradició de la indústria local, en aquest cas la de la pell, és Estudi Ribaudí, a través de la seva editora Toru.

Amb la seva seu situada a una antiga fàbrica d'adobats del segle XIX, el seu treball s'inspira en la pell i les possibilitats que aquest material ofereix per a experimentar nous usos i formes, creant un nou llenguatge amb qualitats tàctils úniques que connecten des de l'emoció. Prova d'això és Babu, construïda a partir d'una sola peça de cuir.

La seva aposta i la seva passió per la indústria de la pell han portat a aquest estudi a recuperar materials provinents d'elements típics del procés d'adobar cuir, rebutjats per l'atur i l'abandonament de moltes adoberies.

Estudi Ribaudí a través de la cadira Rexix busca donar una segona vida a les fustes dels “bombos” d'adobar el cuir, uns materials de gran qualitat a causa de les exigències del propi procés: tant mecàniques com d'exposició a l'aigua.

• 

• 

Emiliana Design, per part seva, en col·laboració amb l'expertise de Ceràmica Ferrés, van idear Garbet, una revisió contemporània de les gelosies mediterrànies tradicionals, introduint el concepte de la reutilització en el món de la construcció i l'interiorisme.

El sistema, basat en el disseny d'unes peces de ceràmica modulars, faciliten un esquema autoportant exempt d'elements de suport fàcil d'instal·lar i desinstal·lar, permetent d'aquesta manera una gran versatilitat i la recuperació d'aquest element constructiu donant-li múltiples vides i generant entorns a mesura en funció de les necessitats.

Garbet, està produïda amb argiles locals de la Bisbal, una zona que concentra una especialitzada capacitat ceramista, una indústria que per definició no genera residus, ja que l'argila es pot recuperar, reciclar i integrar en el mateix procés productiu íntegrament. Encara que introdueix alguns processos industrials, com el de l'extrusió en el cas de Garbet, requereix d'un gran coneixement per part del ceramista per a dotar a la peça dels acabats artesanals necessaris.

• 

• 

DISSENYAR PER A REPARAR

Reparar és un dels conceptes que formen part del reanomenat quintet de “erres” que defineixen les accions clau per a reduir l'impacte de la nostra vida sobre el planeta.

La reeducació en aquest principi suposa un repte no menor venint d'una cultura del “utilitzar i tirar” tan estesa en les passades dècades. No obstant això, cada vegada més usuaris reclamen poder reparar els seus béns, ja sigui per consciència, per inclinació emocional als mateixos o per necessitat. A través de la visualització d'un vídeo tutorial, els usuaris poden optar a reparar al més pur estil “do it yourself”, però també fent ús dels serveis oferts per tallers especialitzats.

Algunes marques ja estan fent el pas per a oferir la possibilitat d'adquirir recanvis de components dels productes que produeixen. Això suposa un repte a nivell de magatzematge que es pot girar en contra del propi principi de sostenibilitat. Si una peça en magatzem té poca sortida, aquest material finalment genera uns minvaments que seran eliminades.

Kave Home, conscient que allargar el cicle de vida dels productes és el gran repte per a aquesta i la futura dècada que hauran d'afrontar les empreses, han apostat per generar dissenys modulars. D'aquesta manera, quan una peça del producte s'espatlla, pot ser substituïda per una nova al mateix temps que es redueix molt considerablement el nombre de referències en magatzems.

Així i tot, aquest tipus de solucions requereixen de solucionar qüestions estètiques i de percepció importants per part dels consumidors. Les peces reposades poden no tenir la mateixa tonalitat o els mateixos acabats que les originals i no tots els usuaris perceben aquestes solucions com a vàlides o òptimes avui dia.

• 

• 

Altres empreses amplien aquests serveis postvenda assumint la reparació dels seus productes. És el cas d'Urbanauta, que completa i allarga el cicle de vida de les seves motxilles i accessoris, dissenyats amb materials d'alta durabilitat oferint aquest servei de reparació de manera gratuïta al seu taller de Barcelona.

Urbanauta va néixer amb la motivació de generar productes sostenibles des del punt de vista social i ambiental, la qual cosa els ha portat a treballar amb materials i tallers de proximitat dins de l'àrea de Barcelona. Aquest fet els permet conèixer i controlar millor tot el procés de producció alhora que establir una relació de confiança i pròxima amb tots ells. La seva filosofia sostenible 360º els ha portat a buscar també la complicitat dels punts de venda amb els quals col·laboren per a generar punts de recollida dels seus productes i donar-los una segona vida en la mesura que sigui possible.

• 

• 

Sonia Monclús 

Cluster Manager & Knowledge Broker